|
El 1618 començà a Europa una guerra que, de mica en mica, va anar oposant tots els països europeus: la guerra dels Trenta Anys. Hi ha moltes raons avançades que expliquen aquest conflicte, però allò que realment es jugava era la preeminència a Europa entre els Habsburg de Viena i de Madrid, d'una banda, i els Borbons de França, de l'altra. Els enfrontaments tingueren lloc en diferents terrenys i, naturalment, també als Comtats. Els catalans s'havien negat fins al 1635 a participar a la política hispànica, però quan la seva frontera amb França esdevingué un terreny de lluita, s'hi veieren forçosament implicats.
El 1637, el comte-duc d'Olivares llançà una ofensiva a les Corberes, contra Leucata, que resultà un fracàs. El 1639, foren els francesos els qui prengueren la iniciativa: assetjaren Salses, prengueren Òpol, Ribesaltes i tota la Salanca, i fins i tot arribaren a Pià i Bompàs. El 19 de juliol, Salses caigué a les seves mans. Els rossellonesos alçaren el sometent per tal d'ajudar les tropes reials i, plegats, el 6 de gener de 1640 reprengueren Salses i foragitaren els francesos al nord de les Corberes.
La campanya per a la recuperació de Salses va ser molt costosa, sobretot perquè el país, arruïnat per algunes males anyades i una greu epidèmia de pesta, s'havia vist obligat a allotjar milers de soldats i a armar el sometent. Cal dir que les tropes dels terços d'Espanya, mal pagades i més mal manades, es comportaren molt malament fent tots els estralls possibles i imaginables: robatoris, sacrilegis, violacions, assassinats de qui se'ls resistia, etc. Per això els rossellonesos es veieren molt alleujats quan Olivares donà ordre d'aquarterar els terços a l'Empordà i a la Selva. El comportament d'aquests fou, al sud de l'Albera, el mateix que havia estat al nord. Això féu que els camperols prenguessin les armes contra ells, el febrer de 1640. Els incidents es multiplicaren al final de l'hivern i les primeres setmanes de la primavera (Palautordera, Santa Coloma de Farners, Riudarenes). L'alçament dels pagesos esdevingué tan important que les autoritats decidiren de tornar a enviar els terços al Rosselló. Mentrestant, a Barcelona s'havien produït els fets del 7 de juny: el Corpus de Sang i la presa de la ciutat pels segadors.
Al Rosselló només restaven les guarnicions de les places fortes, que tenien unes relacions pèssimes amb la població. Se sabia tot allò que havia succeït al Principat. Per això, quan els terços replegats de l'Empordà es presentaren davant de Perpinyà, les autoritats municipals els negaren l'entrada (11 de juny de 1640). Els comandants, juntament amb els cabdills del castell Major, bombardejaren intensament la vila per obligar els cònsols a obrir-ne les portes. Els cònsols, per salvar la vila, cediren: els soldats, que s'havien compromès a no fer cap estrall si se'ls deixava entrar, la saquejaren sistemàticament durant tres dies. Una temptativa del nou virrei, duc de Cardona, vingut a Perpinyà per intentar posar ordre, fracassà completament i el duc morí, el 22 de juliol, es diu que de disgust.
A Barcelona, la Generalitat s'havia posat al cap del moviment i el seu president, Pau Claris, després d'haver trencat amb les autoritats madrilenyes i intentat sense èxit d'establir una república, es va decidir per una aliança amb França contra Felip IV (7 de setembre de 1640). Les tropes franceses podien entrar al Rosselló per passar a Catalunya i combatre, juntament amb les tropes catalanes, contra les forces del rei d'Espanya. Tanmateix, en certs llocs com Perpinyà, Salses i Cotlliure hi havia encara les guarnicions castellanes que intentaven resistir: això va ocasionar diverses operacions a llocs estratègics, com ara la vall de la Tet (combats d'Illa), i destruccions, sobretot, a les rodalies de Perpinyà (Cornellà de la Ribera, el Soler, Toluges).
La mort de Pau Claris, el 27 de febrer de 1641, va obrir un període de vacil·lacions i de negociacions diverses, fins que el 19 de setembre, a Péronne, se signava el tractat franco-català que reconeixia el rei de França Lluís XIII com a nou comte de Barcelona. Quedava ben especificat que no es tractava d'una annexió a França: les dues corones restaven ben separades. El marquès de Brézé jurà a la catedral de Barcelona, en nom del rei, el 23 de febrer de 1642.
Mentrestant, les operacions militars havien seguit el seu curs. La campanya de l'estiu de 1641 havia tingut per objectiu principal la presa de Perpinyà. Després d'un seguit d'escaramusses pels voltants de la vila, el setge d'aquesta ciutat va durar des del 4 de novembre de 1641 fins al 9 de setembre de 1642. La població civil es va trobar entre dos focs: el de l'exèrcit francès, que assetjava, i el del castell, on la guarnició espanyola resistia heroicament. A la primavera de 1642, el rei Lluís XIII s'instal·lava a Sant Esteve per tal d'assistir a la darrera fase de l'operació, però va marxar-ne malalt abans de la caiguda de la vila. El 9 de setembre, els soldats castellans sortien de Perpinyà mentre hi entraven els francesos.
Per a Richelieu i Lluís XIII, que només pensaven a apoderar-se dels Comtats, s'havien acabat les operacions principals. A més a més, el ministre moria el 4 de desembre de 1642 i poc després ho feia el rei Lluís XIII, el 14 de maig de 1643. Per a França començava un període molt agitat, que corresponia a la minoritat de Lluís XIV, i els afers de Catalunya no eren pas la primera preocupació del nou govern. Això permetia a Felip IV de recuperar progressivament el Principat. Quan el 13 d'octubre de 1652 Joan d'Àustria entrava a Barcelona, ja tot estava dit. Oficialment, la guerra no s'havia acabat, però les operacions per recuperar els Comtats eren gairebé inexistents. De fet, les negociacions per la pau ja havien començat i les escasses ofensives portades pels uns o pels altres només tendien a fornir elements de discussió per als diplomàtics. L'alto al foc era proclamat el 9 de maig de 1659 i a l'agost s'obrien oficialment les conferències generals.
D'entrada, la monarquia hispànica ja havia renunciat als seus drets sobre el Rosselló: les discussions només es feren per als altres comtats nord-catalans. Amb el tractat dels Pirineus, signat el 7 de novembre de 1659, el Principat retornava a la monarquia hispànica, i el Rosselló i el Conflent eren annexats a França. Es van preveure unes noves conferències per tal de definir el futur del comtat de Cerdanya: les conferències de Ceret, que es feren a la primavera del 1660 i on es redactà l'article 42 del tractat que partia la Cerdanya entre les dues corones. La vall del Querol i 33 vilatges de Cerdanya tocant al Conflent i al Capcir, quedaven a mans de la monarquia francesa. Va caldre encara una altra conferència, reunida a Llívia, al novembre del 1660, per determinar quins eren els 33 vilatges annexats per França. La vila de Llívia restava dels dominis d'Espanya i constituïa un enclavament en territori francès.
|
