|
Durant la segona meitat del segle xiv i el segle xv les terres catalanes foren marcades pel perfeccionament de les institucions, la continuació de l'expandiment territorial i econòmic a la Mediterrània, les lluites entre Catalunya-Aragó i Castella (fins i tot entre Catalunya i Aragó) i, finalment, per una greu crisi dinàstica, que es produí en morir el comte-rei Martí I l'Humà sense fills.
Del gloriós casal de Barcelona només restava un representant mascle: el comte Jaume d'Urgell, besnebot de Pere III. Ara bé, el comte d'Urgell no havia estat designat com a successor pel rei Martí i després de la seva mort es presentaren un seguit de pretendents al tron. Entre ells, hi havia un infant de Castella, Ferran d'Antequera. Tot i que no podia pretendre tenir cap dret a la corona, finalment fou ell qui l'obtingué, sota la pressió de l'Església i de Castella, després de llargues i difícils negociacions a les quals prengueren part personatges com Vicenç Ferrer. El compromís de Casp, signat el 28 de juny de 1412, el va fer comte-rei amb el nom de Ferran I, primer rei de la casa castellana dels Trastàmares. Tant ell com els seus successors toparen molt ràpidament amb els seus súbdits catalans perquè no volien plegar-se a les lleis de Catalunya, que limitaven l'autoritarisme reial i preveien una participació dels representants dels estaments a la vida política. Per això es produí la revolució de 1462 contra Joan II sense Fe. Mentrestant s'iniciava el declivi de la potència econòmica catalana i es confirmava el creixement de la potència castellana. Els reis de la dinastia castellana, Joan II i el seu fill Ferran II es preocupaven molt més dels afers de Castella que no pas dels del món mediterrani: Joan II negocià el casament del primogènit Ferran amb la infanta Isabel de Castella, dintre d'una perspectiva unitària de la península.
Per als Comtats, la segona meitat del segle xv fou un període molt agitat. Arran de la revolució del 1462 i el foragitament de Joan II pels catalans, el comte-rei va voler recuperar la corona. Per aquest motiu va empenyorar les rendes dels Comtats al rei de França, Lluís XI, a canvi de 300.000 escuts d'or. Lluís XI també podia posar guarnicions a les principals places fortes dels Comtats. Això li representava una possibilitat d'annexió d'aquestes contrades. Immediatament les va considerar com una nova província del seu reialme i hi instal·là una administració de tipus francès. La guerra entre els catalans i Joan II va durar deu anys, fins al 1472. Aleshores es reconcilià amb els catalans, prenent l'engatjament de respectar des d'aquell moment les constitucions de Catalunya. Però això no incloïa la solució del problema dels Comtats que encara eren a les mans de Lluís XI. Certs nobles rossellonesos, com la família d'Oms, es posaren al servei del rei de França. Tanmateix, en tornar Joan II a Barcelona les coses canviaren: els rossellonesos manifestaren clarament la seva voluntat de reintegrar l'Estat català, menats pel mateix Bernat d'Oms (això ha fet pensar que la seva dedicació aparent a França no havia estat sinó una trampa per servir millor els interessos del seu sobirà). Sigui com sigui, la població dels Comtats se sollevà i els perpinyanesos obriren les portes de la vila a les tropes de Joan II, als crits d'«Aragó, Aragó, mort als francesos», l'1 de febrer de 1473. El 13 de març, bo i que les guarnicions franceses encara es trobessin als castells de Perpinyà, de Bellaguarda, de Cotlliure i de Salses, Joan II congregà les Corts a la capital del Rosselló i, en un cèlebre discurs, demanà als rossellonesos i cerdans de resistir a tots els intents de recuperació que, de segur, faria el rei de França. De fet, Lluís XI hi envià un gran exèrcit que, juntament amb la guarnició del Castell Major, posà setge davant de Perpinyà, saquejant les rodalies, cremant les cases i les collites, etc. Fou arran d'aquest setge que els perpinyanesos van rebre el sobrenom de menja-rates; la fam i les epidèmies feien patir molt la població però continuava resistint. El 17 de setembre de 1473, el tractat de Perpinyà entre Joan II i Lluís XI va establir que mentre el comte-rei no hagués tornat els 300.000 escuts d'or, els Comtats restarien sota l'autoritat d'un governador general reconegut per tots dos sobirans. Ni el rei d'Aragó ni el rei de França no podrien entrar als Comtats: era una mena de neutralització del país.
Els afers de Castella requerien aleshores tota l'atenció del comte-rei i això permeté a Lluís XI de rompre el tractat de Perpinyà i d'envair una altra vegada els Comtats (1474). La ciutat d'Elna va caure a les mans dels francesos; Bernat d'Oms, que la defensava, fou fet presoner i executat el 5 de desembre. Perpinyà sofrí un nou setge. La resistència de la capital fou acarnissada i els habitants només es rendiren quan Joan II els en donà el permís assegurant-los que la vila conservaria els privilegis i l'estatut d'una vila catalana i li atribuïa el títol de Fidelíssima. El 10 de març de 1475, la vila es rendia a les tropes de Lluís XI. La nova ocupació va durar vint anys. |
