|
La integració dels comtats de Rosselló i Conflent al conjunt català va enfortir la política d'expansió vers Occitània portada pels comtes de Barcelona, esdevinguts comtes-reis de Catalunya-Aragó. Els regnes d'Alfons I (1162-1196) i de Pere I (1196-1213) havien d'ésser cabdals en aquest sentit.
Alfons I va portar una política de recuperació de la Provença i amb això va topar amb la casa comtal de Tolosa, que també pretenia apoderar-se d'aquelles terres. En rebre l'heretatge del comte de Rosselló, Alfons I va fer-se senyor dels vassalls occitans que aquest tenia (Millau i el Roergue, Rasès, Nimes, Besiers, Carcassona, Bigorra, Bearn, comtat de Foix): tots, des d'aquell moment, es diuen feudataris del casal de Barcelona. El Rosselló i la seva capital es trobaven aleshores al centre geogràfic d'un gran conjunt de terres i, per tant, esdevenien una cruïlla de primera importància per a les relacions polítiques i econòmiques. Això va fer que Alfons I es preocupés de la seva defensa i del seu desenvolupament, igual que va fer a Cerdanya.
Les relacions amb el comte de Tolosa, Ramon V de Saint-Gilles, havien estat força conflictives. Però amb la mort de tots dos comtes, van esdevenir molt bones entre Ramon VI de Saint-Gilles i Pere I. El comte de Tolosa es va casar amb una germana de Pere I, mentre el comte-rei es casava amb l'hereva de la senyoria de Montpeller. La política d'expandiment a Occitània esdevingué cada vegada més afermada.
Però en aquells moments s'estenia a Occitània, fins i tot en terres catalanes, una heretgia: la dels càtars, dits també albigesos. Aquests eren protegits pels senyors occitans, inclòs el comte de Tolosa. Quan l'Església va decidir de llançar una croada contra ells, va rebre el suport de la monarquia francesa, envejosa de la prosperitat de les terres del sud. Els senyors del nord de França es van llançar a l'assalt de l'Aquitània i del Llenguadoc. El comte de Tolosa va demanar ajut al seu cunyat, el comte-rei. Pere I va reunir un poderós exèrcit per tal de portar socors al comte de Tolosa i als comtes de Foix i de Comenge, vassalls i aliats seus contra els barons francesos. Però el 12 de setembre de 1213 fou vençut i mort a la batalla de Muret. El seu fill i successor, l'infant Jaume, només tenia cinc anys i es trobava a les mans de Simó de Montfort, cabdill de la croada. La política occitana havia fracassat completament. Fins i tot els barons francesos pensaven apoderar-se dels béns de Pere I a Catalunya mateix. Fou aleshores que la intervenció de la Santa Seu a favor de Jaume I va salvar la situació.
Durant la seva infància, Jaume I va ésser educat pels templers al castell de Montsó. Les rendes de Montpeller servien per al manteniment del rei. Hi hagué moltes contestacions per part dels barons i la política catalana a Occitània va passar al segon o tercer pla. Mentrestant, la croada anava vencent els senyors de Llenguadoc i, al 1219, els consellers de Jaume I van posar fi a l'aliança amb la casa de Tolosa. El Rossellò, el Conflent i la Cerdanya foren, aleshores, el terreny de les lluites entre barons com Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i Nunyo Sanç, comte del Rosselló, administrador d'aquest en nom del rei.
Al mig de les lluites feudals, el rei anava creixent i progressivament imposava la seva autoritat a tothom. El 1228 va congregar les Corts a Barcelona per tal que consentissin a donar uns subsidis destinats a la represa de la reconquesta contra els sarraïns. Començava una nova política: deixant de banda els afers d'Occitània, es girava cap a la Mediterrània. El resultat en fou la conquesta de les Balears, la presa de Peníscola i de Morella i, més tard, la conquesta de València. Per això, també, el 1258, després d'una revifalla de la guerra del Llenguadoc portada pels senyors faidits (desposseïts dels seus béns pels croats), va signar amb el rei de França Lluís IX el tractat de Corbeil. El comte-rei renunciava a tots els seus drets i/o pretensions sobre les terres del Llenguadoc i, en canvi, el rei de França renunciava a tots els seus drets i/o pretensions sobre els comtats catalans (Barcelona, Urgell, Empúries, Rosselló, Cerdanya, Conflent, etc.). Això significà el reconeixement de dret de la independència catalana. La frontera entre ambdós estats se situà a la ratlla de les Corberes. Només restà a mans del comte-rei, com a bé patrimonial personal tot i que situat al nord de dita ratlla, la senyoria de Montpeller.
Jaume I el Conqueridor és un personatge gairebé mític de la història de Catalunya. Ara bé, fou un home del seu temps i com a tal raonava en termes de feudalitat i de béns patrimonials, no de raó d'estat. Per tant, va fer diversos testaments a favor dels fills que li van néixer o morir, cosa que induïa canvis cada vegada en les disposicions testamentàries. Al final va deixar al seu fill primogènit, Pere, Catalunya, Aragó i València, i al seu fill segon, Jaume, les Illes, els comtats de Rosselló, Conflent i Cerdanya i la senyoria de Montpeller, que constituïa un nou reialme, el de Mallorca. Una de les capitals n'era Perpinyà. A la seva mort, el 27 de juny de 1276, les terres catalanes quedaren, doncs, dividides.
|
