|
Un dels fills i successors de Pipí el Breu, Carles, el futur emperador Carlemany, va seguir una política de conquestes a través de tot Europa, amb el pretext de la defensa de la cristiandat i de la difusió de la fe. Per això, va emprendre una expedició a la Península Ibèrica, el 778, que va resultar un fracàs. Tanmateix, un cert nombre de cristians s'havien sollevat a favor seu i, quan es va retirar, es van veure obligats, per defugir la repressió musulmana, a refugiar-se a la Septimània, sota la protecció dels francs. Entre ells hi havia un gran nombre de clergues que en poc temps van fundar molts establiments monàstics a tota la zona del Pirineu. Les dificultats internes de l'emirat de Còrdova permeteren als cristians de la zona oriental del Pirineu d'escapar-se cada vegada més de la seva dominació i de posar-se sota la protecció dels francs. Això, juntament amb les incitacions dels clergues de Septimània, va fer que els francs intentessin un cop més la reconquesta: entre el 800 i el 812 arribaren fins a l'Ebre i, finalment, la frontera amb el món musulmà s'establí al llarg del Llobregat.
Fou així com, a principi del segle ix, s'organitzà la Marca Hispànica, segons el model de les zones de defensa fronterera de l'imperi carolingi. Els cristians d'origen hispànic s'hi podien refugiar, se'ls donaven terres per conreuar, seguint el sistema de l'aprisió (al cap de trenta anys de conrear una terra del fisc imperial, n'esdevenien propietaris). Les terres també podien ésser una recompensa per haver lluitat contra els sarraïns. La Marca era administrada i defensada per funcionaris imperials: Lluís el Piadós va crear el marquesat de Gòtia, que comprenia, ultra la Marca Hispànica, les terres de Septimània, tant l'una com l'altra dividides en un cert nombre de comtats (Urgell-Cerdanya, Girona-Besalú, Osona, Barcelona, Nimes, Magalona, Besiers, Narbona, Rasès, Rosselló).
Els comtes es feien responsables de l'administració local. Tothom estava sota l'autoritat suprema del monarca, però aquesta va anar minvant, sobretot a les terres més llunyanes del poder central, alhora que s'afermava l'autoritat dels comtes: aquests estaven ben arrelats al país, amb relacions familiars molt estretes, i trametien els seus càrrecs als fills; d'aquesta manera, l'herència suplia la nominació imperial o reial. Els habitants de les Marques confiaven més en els comtes que no pas en el sobirà i aquests anaren estenent el sistema de vassallatge, que consistia a fer prestar jurament a tots aquells qui es posaven al seu servei i a donar-los terres a tall de feu o de benefici.
Els carolingis i els comtes facilitaren la multiplicació d'establiments religiosos, i els comtes tenien interès a posar-hi al cap membres de la seva família: així s'asseguraven el suport de l'església. Entre els establiments més importants del segle ix cal assenyalar el monestir de Sant Genís de Fontanes (819), el de Sant Andreu de Soreda (823), el de Sant Miquel de Cuixà, etc.
Els comtes de la Marca Hispànica s'enfrontaven periòdicament amb els sarraïns (Guifré el Pelut d'Urgell-Cerdanya mor defensant Barcelona, l'11 d'agost del 897) i la seva autonomia anava creixent a mesura que s'anava reduint l'autoritat dels carolingis, incapaços de portar aquesta lluita contra els «infidels». El 985, els sarraïns eren altra vegada davant de Barcelona. El comte Borrell demanà l'ajut del seu senyor, el rei franc. Ni el carolingi ni el nou rei Hug Capet no respongueren a la demanda. Finalment, Borrell mateix es féu vencedor dels sarraïns i, des d'aleshores, considerà que no tenia cap més obligació envers aquell senyor que li havia mancat. Era la independència, de fet, del comtat de Barcelona i, per tal de deixar-ho ben clar, Borrell II començà a encunyar moneda (988).
Progressivament, la casa comtal de Barcelona, eixida de la casa comtal de Conflent i Cerdanya, anà reunint sota la seva autoritat totes les terres de la Marca Hispànica. Així va néixer un nou estat: Catalunya.
Mentrestant, els comtes de Rosselló havien tingut relacions molt estretes, familiars i de vassallatge, i havien signat pactes d'amistat amb comtes i senyors d'Occitània (Tolosa, Besiers, etc.). Amb la casa de Barcelona, les relacions encara eren més estretes, però no s'integraren territorialment al nou estat.
Els comtes de Barcelona eren cada vegada més poderosos i la seva extensió territorial cada vegada més gran. El comte Ramon-Berenguer IV es va casar amb Peronella d'Aragó (1137), hereva d'aquest reialme, i això féu que el seu fill, Alfons I, esdevingués alhora comte i rei (1162). Alfons I va recollir la successió del darrer comte de Rosselló, Girart II, mort sense fills (1172).
Durant els segles de l'alta edat mitjana, les autoritats civils i, sobretot, religioses van augmentar moltíssim la producció agrícola del país (assecament d'aiguamolls, construcció de canals i recs per poder regar les terres de l'aspre, etc.). També els monestirs van fer molts desboscaments (granges del Císter). Els productes eren els de sempre al món mediterrani (cereals, vinyes, oliveres), però les superfícies conreades s'estenien i la productivitat augmentava. Als voltants de les ciutats, sobretot a Perpinyà o Argelers, hi havia una zona important de conreu d'hortalisses i fruita. També hi havia plantes destinades a la indústria tèxtil (cànem, lli, roja, pastell i safrà per a la tintura).
La ramaderia era important pels pasturatges de muntanya (Conflent, Vallespir, Cerdanya), però també pels ermassos de la plana (ovelles, vaques, cavalls, ases i mules). Cal no oblidar que a tot arreu hi havia porcs, cabres, aviram i abelles.
La pesca era important tant als rius com als estanys de la costa, que també fornien sal, imprescindible per a l'alimentació dels homes i del bestiar, per a la conservació dels aliments i el tractament de les pells.
Les indústries tèxtils eren importantíssimes, sobretot a Perpinyà, ja al segle xii. També hi havia forns de calç, fàbriques de terrissa i moltes fargues.
El comerç era encara reduït, si bé no totalment inexistent, i no s'havia desenvolupat prou l'instrument monetari, base d'intercanvis variats.
La societat estava dividida en tres categories: els nobles o militars, els no-nobles però lliures i els serfs no-lliures. El clergat reclutava entre les components bàsiques. La majoria de la població la constituïa la pagesia, que sofria globalment un procés d'asserviment. La població urbana gaudia de certs privilegis, com per exemple el privilegi de la mà armada dels perpinyanesos, que podien reunir milícies urbanes per tal de defensar la vila o venjar el seu honor o el dels seus ciutadans. Les viles s'administraven seguint els drets que els eren concedits per les cartes i constitucions urbanes (Vilafranca del Conflent, 1091; Perpinyà, 1197). Perpinyà havia succeït a Castell Rosselló com a capital del comtat el 1025 i tenia moneda pròpia; l'existència dels guals de la Tet havia permès el 1174 la creació de fires. El primer pont havia estat construït el 1195.
El desenvolupament de la vida cultural havia seguit el de la població i el de l'economia, facilitat per l'adquisició de l'autonomia política. Els principals centres foren els establiments religiosos, sobretot els monestirs (Sant Martí de Canigó i, sobretot, Sant Miquel de Cuixà). Una figura rellevant tant de la cultura com de l'acció econòmica i, fins i tot, política d'aquell temps fou la de l'abat Oliba, germà del comte Guifré de Cerdanya, que esdevingué abat de Cuixà, de Ripoll, de Sant Martí de Canigó, bisbe de Vic i que va establir a Toluges el principi de la Pau i Treva. La reforma gregoriana del segle xi es caracteritzà a les terres catalanes del nord per un gran desenvolupament de l'acció dels canonges de sant Agustí. L'establiment més important de dit orde és el priorat de Santa Maria de Serrabona, creat el 5 de març del 1081.
Els establiments religiosos eren fogars de producció artística. Les primeres obres romàniques nasqueren a principi del segle xi, integrant els models italians fins a crear un estil propi, tant pel que fa a l'arquitectura com a l'escultura o a la pintura. Entre els monuments més importants, cal destacar el monestir de Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Cornellà, etc., i per l'escultura, la llinda de Sant Genís de Fontanes (1020) i la de Sant Andreu de Sureda, com també la creu del timpà de Santa Maria d'Arles. L'obra mestra, tanmateix, resta a la tribuna del priorat de Serrabona. Les pintures murals més importants són les de Sant Martí de Fenollar. El mobiliari de les esglésies era molt ric; en particular cal esmentar les talles policromades de la Mare de Déu: Angostrina, Dorres, la Tor de Querol, etc.
Cal no oblidar que, si bé el comtat de Rosselló es va integrar més tardanament al conjunt català, la seva cultura era totalment catalana i, sobretot, s'usava allò que potser és l'element cultural més rellevant per definir una comunitat nacional: la llengua.
|
