|
Al segle iii, romans i cartaginesos intentaren dominar els països de la Mediterrània occidental i tots dos imperialismes toparen durant les anomenades guerres púniques. En el marc de les dites guerres, els cartaginesos, manats per Amílcar Barca, iniciaren la conquesta de la Península Ibèrica, obra prosseguida pel seu fill Anníbal. Aquest posà setge davant la vila de Sagunt, aliada de Roma, el 219, i així començà la segona guerra púnica. Anníbal va idear de fer passar un enorme exèrcit a través del Pirineu, de fer-li seguir les costes del golf del Lleó, travessar els Alps i envair la península italiana. Havia de travessar la plana rossellonesa, però el conflicte no concernia per res els habitants del país i, per tant, aquests no tan sols es van negar a prendre les armes a favor de Roma, com els ho havien demanat els romans, sinó que no van presentar cap oposició al passatge de les tropes cartagineses que havien travessat el Pirineu, probablement pel Portús, l'any 218 i havien instal·lat un campament a Illiberis. Els cabdills locals i el cartaginès van entrevistar-se i van intercanviar uns obsequis, però els cartaginesos havien de ser vençuts, al final, i la seva desfeta, l'any 202, va tenir una importància cabdal: els romans conqueriren tota la Península Ibèrica i a partir d'allà va començar la romanització de les terres del Pirineu oriental fins a la Cerdanya i la plana rossellonesa.
Per tal d'establir una relació terrestre entre la Península Ibèrica i el nord d'Itàlia, els romans van conquerir els territoris de la Gàl·lia meridional, allò que havia de ser la Província, la Provença (125). Un nou eix de comunicacions, la via Domitia, substituïa la via Heraclea entre Itàlia i Hispània. A partir de dita via començà la colonització sistemàtica dels territoris travessats. Els establiments de servei, estables, albergs, botigues, peatges, correus i policia marcaren la presència romana i foren fogars de difusió de la llengua, de les formes de pensar i de les idees religioses. El traçat de la via Domitia seguia, més o menys, el de la carretera nacional 9 fins a Ruscino, el de la carretera nacional 114 fins a Illiberis, on una branca es dirigia vers les Cluses i el Portús i una altra seguia la costa vers Portus Veneris (Portvendres) i Cervera.
Els romans es van preocupar també d'organitzar el territori. El 120 aC fou creada una nova província i la seva capital, Colonia Narbo Martius (Narbona), el 118. La província es deia Gallia Narbonensis. De la Fons Salsulis (Salses) al Pirineu hi havia un cert nombre de pagi (països): el pagus Ruscinonensis (Rosselló), el pagus Valli Asperis (Vallespir), el pagus Confluentis (Conflent), el pagus Liviensis (país de Llívia, la Cerdanya). Es va imposar una nova repartició de les terres seguint el sistema cadastral romà i una aristocràcia de grans terratinents i antics magistrats va governar el país.
La integració a la romanitat va ésser ràpida, perquè l'única via per assolir una promoció social era la de la romanització. L'ordre i la seguretat imposats pels romans van fer que les poblacions deixessin les antigues acròpolis i s'escampessin per la plana. La producció agrícola es desenvolupà, les activitats es diversificaren i el comerç, sobretot, s'incrementà al llarg de les vies de circulació i als entorns d'un port de mar com Portus Veneris.
A les acaballes del segle ii i principi del segle i aC, Roma va sofrir unes lluites internes acarnissades entre diversos generals que volien el poder i no dubtaren d'imposar a la República un estat permanent de guerra civil. Les lluites entre Màrius, Sul·la, Pompeu, Juli Cèsar, Marc Antoni i Octavi tingueren el seu ressò natural a les províncies. Pompeu, de passada cap a la Península Ibèrica per tal de combatre Sertori, sollevat contra Sul·la, va procedir a moltes requisicions tot al llarg de la via Domitia i va allotjar les seves tropes durant l'hivern en cases particulars. Totes aquestes imposicions provocaren un sollevament de les poblacions civils. Després de la seva victòria, de tornada, Pompeu va fer edificar al cim de la muntanya, pels voltants de Bellaguarda i de Panissars, un monument commemoratiu. No se sap de segur si les pedres romanes lliurades per les recents excavacions en aquestes rodalies són les bases d'aquesta construcció o bé els fonaments d'un altre monument edificat al mateix indret i per les mateixes raons de commemoració d'una victòria, ara la de Juli Cèsar.
Les guerres civils finalitzaren amb la victòria d'Octavi i la seva pròpia proclamació com a emperador August, el 27 aC. Aleshores començà la Pax Romana (Pau de Roma). Els habitants del Rosselló, durant tot aquest temps, no havien pres cap posició malgrat els passos i traspassos de les tropes, llevat dels Ceretani que s'havien alçat, però per molt poc temps. La romanització havia fet molts progressos i August va crear dues colònies de dret llatí: la de Julia Ruscino (Ruscino) i la de Julia Lybica (Llívia).
Durant aquell període Ruscino esdevingué una veritable capital regional. Era una vila prou poblada, amb uns edificis públics força importants i unes activitats comercials notables. Al camp, els establiments sembla ser que eren de dimensions reduïdes i hi havia també algunes villae, és a dir una explotació més extensa pertanyent a un sol propietari, com podria ésser una masia.
És la toponímia dels llocs i llogarets el que ens permet, més que res, de saber que hi havia hagut una instal·lació humana a l'època romana, perquè en subsisteixen molts pocs vestigis, excepte algunes monedes i deixalles domèstiques. Els romans van edificar establiments de banys públics a les Caldes o Escaldes (Aquae Calidae) i als Banys d'Arles, on subsisteixen actualment a l'interior de l'establiment termal i encara s'utilitzen. Les activitats econòmiques eren importants i variades. L'agricultura produïa cereals, vi i olives; la cria del bestiar s'estenia fins a la Cerdanya; hi havia canals d'irrigació i aqüeductes. Les indústries consistien sobretot en l'extracció de ferro i el seu tractament, en unes fargues actives als voltants de Ruscino i sobretot a la vall del Tec. El comerç havia d'ésser important si es té en compte l'interès dels romans per la via Domitia i pels ports de Cotlliure i Portvendres, on s'han trobat restes de vaixells del període imperial.
La lenta decadència de l'imperi romà s'inicià a mitjan segle i dC. La defensa de les fronteres va resultar cada vegada més difícil a tot arreu de l'imperi, els generals s'apoderaven del tron abans d'ésser assassinats, els pobles «bàrbars» penetraven cada vegada més a l'interior de l'imperi, etc. A la regressió econòmica va seguir el desordre administratiu i l'absència de seguretat i, al mateix temps, es va confirmar la crisi monetària. Les províncies procuraren produir tot allò que necessitaven: s'obrí un període d'autarquia. Per tal de protegir-se, les ciutats edificaren muralles.
Simultàniament es produïren canvis socials i ideològics. Un dels aspectes més importants fou la difusió d'una religió nova: el cristianisme. Els seus progressos van ésser constants, malgrat les persecucions que hagué de sofrir fins que Constantí, en el decurs de la seva lluita pel poder, va tenir l'habilitat d'assegurar-se l'ajut dels cristians i després de la victòria va reconèixer oficialment la nova religió. La seva mare, Elena, era cristiana i havia d'ésser santificada.
La decadència general afectà també, és clar, el Rosselló. Tanmateix, els diferents governs es preocuparen molt del manteniment de la via Domitia, fent-hi moltes obres. S'edificà el pas del Portús i les muralles de tancament del passatge, clausurae, les Cluses. També es van construir una sèrie de fortins al llarg de l'Albera. El retrocés fou ben palès a Ruscino: les activitats florents del període anterior havien desaparegut i les cases foren abandonades. Constantí ho tingué en compte i va fer d'Illiberis el nou centre político-administratiu del país, al mateix temps que li donava el nom de la seva mare, Elena (Elna). Elna va ser el primer centre religiós cristià del Rosselló. |
