|
A la Primera Guerra Mundial, els soldats se n'anaren al front molt animats, com a arreu de França però aquí encara més, perquè el cap d'Estat Major era un home del país, oriünd de Ribesaltes: el general Josep Joffre. Tanmateix, també hi havia molts desertors que es passaven al Principat. La guerra havia d'ésser molt més dura i mortífera que ningú no s'havia pogut imaginar, i el país comptava molts morts. S'ha dit, sovint, que aquests han fet més que ningú per a integrar psicològicament les terres catalanes del nord a França.
Després de la guerra, les eleccions, com a tot França, portaren les dretes al poder i les tensions polítiques esdevingueren més fortes. La divisió dels socialistes, arran sobretot de la revolució russa del 1917 i de la qüestió de l'adhesió a la III Internacional, donà lloc a la creació d'un nou partit: el Partit Comunista, que tenia seguidors al departament. Si bé als anys vint i trenta la burgesia tradicional es mantingué al cap de les instàncies departamentals, socialistes i comunistes guanyaren vots i sovint s'uniren contra el perill representat per la vinguda al poder de règims feixistes o dictatorials a molts països, sobretot a la banda de la Mediterrània i el 1933 a Alemanya. La crisi econòmica d'aquells anys i les lluites polítiques i els escàndols tingueren ressò al departament igual com el moviment de vagues de l'estiu del 1936.
L'alçament del general Franco i les lluites de la Península commogueren l'opinió dels Pirineus Orientals, encara que no totes les simpaties anessin pels republicans. La política ambigua dels governs de l'època produïa un fort malestar al pla local, agreujat pels bombardeigs de les localitats frontereres per l'aviació franquista. A final de 1938 els franquistes llançaven una gran ofensiva contra l'exèrcit republicà de Catalunya. El 26 de gener de 1939 Barcelona queia a les seves mans i una veritable allau de refugiats, civils i militars, travessava el Pirineu cap al Rosselló. Les autoritats franceses els tancaren immediatament dintre de camps de concentració, a les platges (Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès) o a la muntanya. N'hi hagué molts que hi moriren.
El 3 de setembre de 1939 esclatava un nou conflicte mundial que duraria fins al 1945. La derrota i l'ocupació del nord de França pels alemanys empenyeren cap al sud un gran nombre de refugiats i, aviat, de voluntaris, que intentaven passar a Anglaterra a través d'Espanya i Portugal. L'alto al foc, tanmateix, no havia fet tornar a casa tots els soldats i el país sofria una crisi general. Com per agreujar la situació, a la tardor del 1940 (16-20 d'octubre) es produïa l'aiguat més terrible de la història del país: 50 morts, més de 200 edificis enderrocats, totes les vies de tren i carreteres tallades, ponts esfondrats i conreus destrossats.
Després de la invasió de tot el territori francès pels alemanys, el 1942, el país es va veure afectat per les requisicions de queviures, de material i de mà d'obra (STO). Mentre certes persones col·laboraven amb les forces d'ocupació (fins a servir al front de Rússia), n'hi havia d'altres que resistien i entre ells molts republicans del sud, convençudes que després de la derrota de les forces feixistes s'alliberaria l'Estat espanyol (maquis del massís del Canigó).
Més que mai en el decurs de la guerra i després, la vida política del departament dels Pirineus Orientals estava vinculada a la vida general de l'Estat francès i perdia cada vegada més les seves peculiaritats excepte la d'ésser sempre dominada per aquelles notabilitats tradicionals. Els conflictes eren més personals que ideològics. A partir dels anys 50, amb l'inici de la guerra d'Algèria, es produïa un gir cap a la dreta, que s'accentuava després del 1962, amb la instal·lació al departament d'un gran nombre de «peus negres», i també després dels fets del 1968, que generaven una reacció de defensa per part dels benestants i persones d'edat cada vegada més nombroses al departament. |
