|
El mes de febrer del 1848 es produïa la revolució parisenca que havia de portar a la proclamació de la Segona República: a Perpinyà hi hagué unes grans manifestacions d'entusiasme entorn de la família Aragó (especialment del cunyat Teodor Guiter) i del grup del diari L'indépendant des Pyrénées Orientales, creat dos anys abans per a la defensa de les idees republicanes. El sufragi universal establert pel nou règim donà un triomf a la família Aragó, el 23 d'abril: eren elegits Francesc, el seu germà Esteve, el seu fill Manuel, el seu cunyat Guiter, etc. Francesc, també elegit a París, considerant, com ho deia ell mateix, que el «sentiment francès passava molt per damunt de l'esperit provincià», escollí de representar la capital.
La segona onada revolucionària de l'estiu del 1848 i la sangonosa repressió induïren una revifalla de les forces conservadores a tot arreu: prohibició de les manifestacions, de la publicació de L'Indépendant, i al moment de les eleccions a la presidència de la República, victòria del representant del «partit de l'ordre», Lluís Napoleó Bonaparte. Això mateix passava a les eleccions legislatives.
Els Pirineus Orientals romanien un departament republicà, però moderat i amb una forta minoritat conservadora. El cop d'estat del 1851, en què el president s'havia pres tots els poders, si bé produí molta alegria als conservadors, ocasionà unes manifestacions contràries per part dels republicans. Les noves autoritats menaren una repressió violenta contra ells: destitucions de funcionaris (sobretot mestres d'escola), d'alcaldes, detencions i empresonaments, expulsions, etc.
El regnat de Napoleó III, el Segon Imperi, s'articulà en dues parts, del 1852 al 1860, un període dictatorial, i del 1860 al 1870, un període de reformes o d'imperi liberal. És en el decurs del segon, sobretot, quan s'inicià una revolució econòmica al departament amb les construccions de carreteres, l'explotació de les mines i els primers ferrocarrils. El banquer Isaac Pereire invertí molts diners al departament i se'n va fer elegir diputat el 1863. La bancarrota del seu establiment, el 1867, posà fi a molts projectes.
Als darrers anys de l'imperi liberal, els republicans s'havien manifestat de bell nou al voltant de Llàtzer Escarguel i de L'Indépendant. Al moment de la caiguda de l'imperi, el 4 de setembre del 1870, Llàtzer Escarguel era alcalde de Perpinyà.
El fet més important en tot el segle xix per al departament fou la transformació econòmica. Cal dir que l'evolució demogràfica hi ajudà molt: la població augmentà sensiblement gràcies a la lluita contra certes malalties i a la davallada dels índexs de mortalitat, mentre que els índexs de natalitat restaven elevats. Això volia dir un augment de les capacitats de producció. Ara bé, el repartiment de la població canvià: hi hagué un desplaçament de la muntanya cap a la plana, sobretot a les viles, i cap a la costa. L'economia restà fonamentalment agrícola, amb unes eines molt antiquades; però hi intervingueren certs canvis: el conreu de farratges, sobretot userda, permeté un increment de la cria de bestiar; d'altra banda, gràcies a una xarxa important de recs i canals, les fruites i les hortalisses substituïren progressivament a la plana el conreu dels cereals; el vinyer s'estengué i augmentà la producció, sobretot, de vins dolços i licorosos, gràcies a la utilització del sofre per tal de combatre l'oídium, etc.
La creació dels ferrocarrils esdevingué fonamental per al futur de l'agricultura dels Països Catalans del Nord: les fruites i les hortalisses es podien expedir fàcilment i fornir ràpidament els mercats urbans de les zones industrials de França i, fins i tot, de la resta d'Europa. Aquesta agricultura de mercat era molt profitosa per a una part de la pagesia rossellonesa, tot i que restava supeditada a les variacions del mateix mercat. D'altra banda, presentava un greu inconvenient a llarg termini: els beneficis que reportava anaven a les mans, sobretot, dels grans terratinents, rendistes del sòl que feien treballar petits arrendadors i jornalers, però que no hi feien cap inversió industrial. Així, doncs, si bé l'economia rossellonesa podia semblar molt florent als anys 1870-1890, perquè es manejaven molts diners, era molt fràgil i basada tan sols en l'agricultura. Les indústries eren inexistents, excepte la d'extracció del ferro del Canigó (però que se n'anava cap al centre de l'Estat francès, mentre que les fargues del Vallespir i del Conflent plegaven) i algunes especialitats com la fabricació de xocolata o la de paper de fumar JOB.
En el pla polític, la Tercera República, proclamada el 1870, veié el triomf de la burgesia republicana tot i que el partit monàrquic restà poderós. El nou partit radical tingué força èxit a les acaballes de segle. Aleshores s'incrementaren els sindicats: el 17 de març del 1894 s'obrí a Perpinyà la Borsa de Treball i tingueren lloc les primeres vagues dels obrers agrícoles (Vilanova de la Ribera, 1896; Cabestany, 1897). La crisi vitícola dels darrers anys del segle xix i principi del xx intensificà les lluites socials i també enfortí les posicions de les esquerres. Així s'explica l'èxit d'una nova formació política, el Partit Socialista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). A la vigília de la Primera Guerra Mundial hi havia, al departament, quatre partits polítics: els monarquistes, legitimistes carlins i conservadors (partidaris dels Borbons directes, Carles X de França i els seus descendents); els progressistes, republicans moderats; els radicals, anticlericals, recolzats sobre un electorat més popular, i els socialistes. Amb tot, a nivell de direcció, el departament, fos quin fos el partit dominant, restava a les mans de la burgesia, unes quantes famílies de notabilitats que controlaven tots els afers.
|
