|
El segle xviii es caracteritzà per la decadència política i econòmica de les terres catalanes del nord. No tingué més història pròpia i la seva economia només fou de supervivència. Les relacions amb el Principat foren difícils i gairebé només en forma de contraban, mentre que les relacions amb el Llenguadoc es veieren reduïdes al mínim per causa de l'existència de fronteres econòmiques interiors del reialme de França. A més a més, el país sofrí unes greus inundacions en el decurs del segle i una desforestació excessiva. Només hi hagué un intent per incrementar unes produccions destinades al mercat: la de la vinya i les oliveres. Però era un mal moment perquè aquestes produccions conegueren a final de segle una crisi general i una gran davallada de preus. La indústria i el comerç eren gairebé inexistents.
A les acaballes del segle xviii, l'estat general de la província era pèssim i els malcontents nombrosos. L'Assemblea provincial del 1787 ho denuncià amb força. Per això, quan al desembre de 1788 es féu pública la convocatòria dels Etats Généraux per la primavera del 1789, es produí un gran moviment d'entusiasme a la província. La decepció, però, va ser molt ràpida.
Els quaderns de greuges de la província demostren a la vegada una voluntat de reformes i un respecte de les tradicions polítiques catalanes. Però la Revolució es féu a París i amb una visió parisenca de les situacions locals, amb una ideologia il·lustrada, uns ideals de drets de l'home, de llibertat i d'igualtat, però sense tenir en compte les peculiaritats nacionals dels diversos elements de l'Estat francès, perquè l'únic concepte nacional és, de fet, el concepte estatal. Això féu que si, de primer, els catalans del Nord s'adheriren a la Revolució francesa, molt ràpidament se'n separaren. Només la burgesia benestant i afrancesada s'hi sentia bé i se n'aprofità.
Un decret de l'Assemblea nacional del 15 de gener del 1790 decidí la creació de 83 divisions administratives a França: els departaments. La província de Rosselló amb un afegitó llenguadocià, la regió de Sant Pau de Fenollet, esdevingué el departament dels Pirineus Orientals, dividit entre tres districtes: Perpinyà, Prada i Ceret i un cert nombre de municipis. Tots els càrrecs restaren a les mans dels mateixos burgesos. Quan el 1791 s'establí una duana permanent a la ratlla del Pirineu, el fet donà lloc a un seguit d'incidents, fins i tot de sollevaments, al Vallespir perquè això confirmava l'existència de la frontera.
La crisi més important, tanmateix, es produí arran dels afers eclesiàstics. Si bé la desamortització dels béns no generà gaires protestes, les coses canviaren quan l'Assemblea parisenca publicà la Constitució Civil del Clergat: el rebuig fou general. Des d'aquell moment l'oposició del clergat a la Revolució no es desmentí i, tenint en compte la influència que tenia sobre el poble i sobretot sobre els camperols, es pot dir que l'oposició popular fou una de les més aferrissades de França.
D'ençà del 1789 hi hagué una crisi econòmica molt greu que no ajudà a fer que les poblacions s'apaivaguessin.
El 10 d'agost del 1792, un avalot a París portà com a conseqüència la destitució del rei Lluís XVI i el 22 de setembre la proclamació de la República: la Revolució francesa esdevingué cada vegada més radical. A la tardor, tingué lloc el procés del rei i, el 21 de gener del 1793, la seva execució (els diputats dels Pirineus Orientals, Cassanyes, de Canet, i Montagut, d'Illa, votaren la pena de mort). La mort del rei donà una nova embranzida a la guerra que, d'ençà de la primavera anterior, França havia declarat als Àustries; als Pirineus Orientals significà un enfrontament amb els Borbons d'Espanya (7 de març del 1793). El 10 d'abril, uns representants de Sant Llorenç de Cerdans posaren les milícies del lloc a la disposició de les forces d'Espanya i tot l'Alt Vallespir es trobà ràpidament entre les seves mans. El 17 de maig tingué lloc la batalla del Masdéu on els francesos es veieren totalment derrotats. El general Ricardos s'apoderà progressivament de la plana, però no s'atreví a atacar Perpinyà. Això féu que durant l'estiu la resistència s'organitzés: al nord del departament, a la Salanca, hi hagué més republicans que enlloc i es reuniren cossos de voluntaris per tal d'oposar-se als espanyols. El govern de París delegà Cassanyes a tall de representant en missió a prop dels seus compatricis; el seu col·lega, el llenguadocià Fabre, ho va descriure així: «Aquests catalans del Rosselló són més espanyols que no pas francesos. Tots plegats són una família de capellans i d'emigrats». El 17 de setembre del 1793 la batalla de Peirestortes fou un èxit francès. L'exèrcit del general Ricardos es replegà cap al sud de la Tet. Del 30 d'abril al 2 de maig del 1794, el general francès Dugommier lliurava la batalla del Voló contra La Unió, successor del general Ricardos: l'exèrcit espanyol, vençut, s'enretirà fins a Figueres. El país quedà completament esgotat.
Al pla local, poques coses canviaren amb la caiguda de Robespierre, el 27 de juliol del 1794, i la situació queda força ben resumida per aquella inscripció de l'Ajuntament de Perpinyà, segons la qual «els rics restaran rics, els pobres restaran pobres, fotuts érem, fotuts serem».
El tractat de Basilea (22 de juliol del 1795) posà fi a la guerra i, per tant, a les requisicions, a les lleves de tropes i al perill d'invasió. Però la guerra continuà contra la monarquia austríaca i la inestabilitat política també. Més que res, la burgesia que havia adquirit els «béns nacionals» (terres desamortitzades), tenia por de perdre'ls; per això, quan el general Bonaparte féu el cop d'estat, el 9 de novembre del 1799, tingué una bona acceptació: ningú no es mogué per defensar un règim que tant havia decepcionat.
La nova constitució preveia que al cap de cada departament hi hagués un funcionari estatal, el préfet. La resta del personal polític i/o administratiu la constituïren els antics revolucionaris moderats; val a dir la burgesia benestant que, una vegada més, es trobava al cap del país. El concordat del 1801 restablia la pau religiosa amb una reorganització general de la diòcesi, encara que des d'aleshores el departament dels Pirineus Orientals depengué del bisbat de Carcassona (això va durar fins al 1825, en què fou restablert el bisbat d'Elna).
La proclamació de l'imperi napoleònic volia dir, una altra vegada, un esforç fiscal i la lleva de tropes per mitjà del sistema de les quintes: la vida del país es veia marcada pel contraban i les desercions. Quan, l'any 1808, s'inicià la guerra contra Espanya, les requisicions augmentaren, els passatges de tropes es feren més freqüents i les resistències més nombroses.
La Restauració dels Borbons, el 1814, després de la derrota napoleònica, no provocà cap mena de reacció: tothom estava fart de l'imperi i de les guerres. La monarquia hispànica intentà apoderar-se del departament amb el pretext d'ajudar els Borbons de França a recuperar el seu tron, però els fets no finalitzaren aquí.
Les noves autoritats mantenien globalment la mateixa classe política al cap de les administracions: una vegada més, la burgesia perpinyanesa benestant i afrancesada dominava la situació general i se n'aprofitava.
El 1823, l'exèrcit francès intervingué a Espanya contra el pronunciament liberal de Riego i les autoritats es queixaren de la manca de cooperació dels catalans del Nord, fins i tot alguns es veieren tancats al Castellet i processats a Perpinyà.
L'adveniment de Lluís Felip I, el 1830, tingué poc ressò als Pirineus Orientals: només canvi de prefecte, de sots-prefecte de Ceret i d'alcalde de Perpinyà. Però, des d'aquell moment, hi hagué dos corrents d'opinió dominants al departament: els legitimistes o carlins, partidaris dels Borbons, i els republicans. Els carlins, nombrosos al Vallespir, al Conflent i a la Cerdanya, eren majoritàriament camperols recolzats pel baix clergat. Tenien moltes relacions, és clar, amb el moviment carlí de la Península Ibèrica. El partit republicà, en canvi, era notable sobretot a Perpinyà, on integrava part de la burgesia (mitjana i petita), menestrals i obrers, amb uns quants jornalers agrícoles de les rodalies. Aquest partit anà progressant, com a la resta de França, durant tota la Monarquia de Juliol. Una figura destacada entre el personal polític era Francesc Domènec Aragó, especialista de física i astronomia a l'Escola Politècnica de París, historiador de les ciències, que esdevingué el portaveu de l'oposició republicana per les seves idees liberals.
|
