|
En un primer temps, els catalans dels Comtats, traumatitzats pels llargs anys de guerra i per les condicions de la pau, estaven com anestesiats. Tanmateix, a partir del 1662 començaren a manifestar la seva oposició. És al Vallespir on aquesta seria més important.
Arran de la nova imposició sobre la sal, els camperols prengueren les armes contra l'autoritat francesa representada pels guardes de la gabella, els gabellots. Aquest sollevament, que començà el 1663, hauria pogut ésser un simple sollevament antifiscal, com tants altres; però no fou només això, perquè ràpidament l'argument mestre dels amotinats fou el de la necessària conservació dels drets i les llibertats de la terra catalana. El nom que es donaren els insurrectes a ells mateixos era prou explícit: els Angelets de la Terra.
El Vallespir, entre l'agost del 1663 i el 1672, i el Conflent, entre el 1668 i el 1673, foren el teatre d'operacions de guerrilles permanents entre els Angelets i els gabellots o soldats de França, fins i tot amb operacions tan importants com els fets de Prats de Molló o el setge de Ceret. Durant tot aquest temps es pot dir que els Angelets foren amos de les altes valls de la Tet i del Tec. Ara bé, si les accions de guerrilla els convenien perfectament, no era el mateix cas en la batalla oberta. Tanmateix, embriagats pels seus èxits en la guerrilla, els Angelets no dubtaren de lliurar batalla a un exèrcit de 4.000 homes manat per Chamilly, el 5 de maig del 1670, al coll de la Regina. Aquí es veieren completament derrotats i els seus cabdills, Josep de la Trinxeria i Joan Miquel Mestre, l'Hereu Just, s'hagueren de refugiar al Principat. Des d'allà, Josep de la Trinxeria portarà encara algunes accions a l'Alt Vallespir fins al 1672-73, però la revolta havia fracassat.
La repressió fou violentíssima, a proporció de la por que havien tingut les autoritats franceses. Cal dir que no només hi havia el perill que representava per si mateixa la revolta, sinó que tenia relació amb les autoritats catalanes, fins i tot el virrei, en el moment en què tenien lloc certs conflictes entre França i Espanya, una vegada més en guerra: guerra de Devolució (1667-68) i inicis de la guerra d'Holanda (1672-73). Hi hagué moltes condemnes a multes, a empresonaments, a galeres i a mort.
La revolta dels Angelets es pot considerar excepcional tant per la seva durada com per l'adhesió general de la població.
Unes altres formes de resistència es manifestaren a través de certs complots sempre destinats, aprofitant les guerres entre França i Espanya, a facilitar la victòria de les forces hispàniques i a realitzar la reunió de les terres catalanes. Fou el cas de la temptativa de l'abat de Sant Genís de Fontanes, el 1667; de la conspiració de Vilafranca del Conflent, el 1674; de la de Perpinyà, el mateix any. Tots aquests intents fracassaren, però demostren àmpliament la voluntat dels rossellonesos de mantenir-se catalans.
Tanmateix, la resistència més eficaç i més duradora havia d'ésser la resistència cultural. Un aspecte fonamental en fou, evidentment, la resistència lingüística. Fins als anys 1685-1690 resultava excepcional l'ús, fins i tot al si del Consell Sobirà, de la llengua francesa. Els actes oficials, testaments, capítols matrimonials, igual com els actes religiosos, registres parroquials, etc, eren tots redactats en català (els notaris, de vegades, usaven el llatí però mai el francès). La predicació es feia en català. Les autoritats franceses eren conscients que mentre el francès no fos d'ús corrent no hi hauria assimilació; per això intentaren imposar-lo. El 1672 l'intendent obligà els cònsols de Perpinyà a obrir escoles reials on s'ensenyés només el francès i en francès. El 1682 la decisió s'estengué a tota la província. A més a més, allà on hi havia una escola reial francesa no n'hi podia haver cap més. D'altra banda, es deixà un termini de sis mesos als adults per aprendre la llengua francesa: més enllà no podrien exercir cap funció pública ni cap ofici com advocat, metge, cirurgià, apotecari, llevadora; no podrien tampoc tenir cap responsabilitat dintre les associacions professionals. Això volia dir que no hi podia haver cap mena de promoció social que no fos a través de la francesització. Els estudiants mateixos de la Universitat de Perpinyà havien de provar que tenien un bon coneixement de la llengua francesa per tal de poder-se matricular. Des d'aquell moment, la llengua catalana no tingué més el suport escrit i la cultura catalana esdevingué purament oral, popular, camperola i, naturalment, menyspreada. Les classes populars, tanmateix, la conservaren i el clergat jugà un paper transcendental perquè la mantingué a través de la seva predicació i per mitjà de les poques escoles de poble que subsistiren i que estaven a les seves mans. Aquesta resistència lingüístico-cultural popular va durar fins al segle xix i les lleis escolars de la III República s'inscriuen dins la continuïtat de l'obra de francesització iniciada per Lluís XIV. Oficialment, d'ençà del 2 d'abril de 1700 no hi podia haver cap més escrit públic que no fos en francès.
|
