Petit terme municipal situat a llevant de Llívia i accidentat pel vessant meridional del roc de la Calma. Diverses carreteres de segon ordre l'uneixen amb Llívia, Font-romeu i Sallagosa. El ferrocarril passa a prop de Callastre.

Comprèn, a més del poble d'Estavar, cap del municipi, els llogarets de Bajande i Callastre, a part del mas de Sant Josep.

El sector emboscat es redueix, sobretot, al bosc d'Estavar i a la vegetació de ribera que tanca els prats i els camps o ressegueix els recs i els torrents. La resta l'omplen les deveses amb matollar divers

El poblament del territori és probable que es remunti a la prehistòria - així ho fa pensar un possible monument megalític desaparegut -, i tant a Estavar com a Bajande han estat localitzades restes romanes. Estavar està entre les parròquies citades a l'ACCU (Stavar). Al s. XI pertanyia a Cuixà, per bé que Canigó en posseí alguns alous. Més d'un segle després, Pere I va infeudar la senyoria al comte de Foix, però Jaume I la va restituir a Bernat de Llo-So pocs anys més tard. Des d'inicis del s. XVI fins a mitjans del s. XVII, la baronia d'Estavar està documentada. A la vigília de la Revolució Francesa depenia del vescomtat d'Évol. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i del cantó i la rodalia de Sallagosa.

La seva activitat principal és la ramaderia. A la fi del s. XIX i fins al primer quart d'aquest, part de la població treballà a les mines de lignit al dit pla de la Mina, limítrof amb Llívia.

ESTAVAR

El poble d'Estavar (1.215 m) és a llevant del turó del Castell o puig de Llívia, sobre la riba dreta del riu d'Angost. Tant l'obra arquitectònica com les pintures murals, ambdues romàniques, de l'església de Sant Julià, són mereixedores de ser ressaltades. La seva relació amb el veí municipi de Llívia és ben consolidada en molts nivells.