Localitzat a la part meridional de la comarca, a la baga, comprèn bona part de la vall del riu d'Er, que neix a 2.400 m d'altitud al vessant occidental del Puigmal (2.910 m), on es marca la divisòria hidrogràfica dels rius Segre i Ter. El torrent d'Aiguaneix passa a anomenar-se riu d'Er aigües avall i arriba al Segre a l'altura de Llívia.

Al vessant meridional de la vall s'explota una extensa zona de bosc, caracteritzat pel pi negre (amb moixera de guilla...), i al riberal trobem tota mena d'arbrat de ribera (freixe de fulla gran, salzes, pollancres...) formant rengleres o intercalats entre ells.

Er (Ezerre) és citat a l'ACCU com a parròquia. Des del s. IX fou feu dels vescomtes cerdans, i va passar després als de Castellbò i a la casa comtal de Foix, a l'igual que altres municipis de Cerdanya. Posteriorment, la comunitat de preveres puigcerdanesa adquirí i conservà la senyoria fins a la Revolució Francesa. Al s. XVII hi havia la baronia d'Er. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent i del cantó i rodalia de Sallagosa.

El poble d'Er (1.384 m) és a tramuntana i a la dreta del riu d'Er. El formen dos veïnats: Er de Baix, tocant al riu, i Er de Dalt, quelcom elevat. Els vestigis més antics d'ocupació humana és remunten a fa uns 5.000 anys. D'altra banda, una inscripció del s. X ens recorda la consagració d'un temple pel bisbe Radulf d'Urgell, fill de Guifré el Pelós.

Actualment, les pistes d'esquí de Puigmal 2000 tenen un paper de relleu en l'economia del municipi. Les rodalies de la tossa d'Er i del Puigmal són plenes de petits senders que menen als cims, des dels quals el panorama és excel·lent, i les excursions estivals, quasi tradicionals.