El municipi abasta tota la vall d'Eina, formada sota la línia de crestes que la separa de la vall de Núria. D'origen glacial, s'inicia al circ d'Eina i té per cims més importants el pic d'Eina (2.786 m), el pic de Núria (2.794 m) i el pic de Finestrelles (2.827 m).

La vall està drenada pel riu d'Eina - nascut sota el coll d'Eina -, que s'engorja abans d'arribar al poble i s'uneix amb el de Bolquera al pla de la Perxa, on forma el riu d'Angost, afluent del Segre.

El municipi està cobert pels boscos del Quer (o bac d'Eina) i d'Eina. La vall, coneguda pels botànics des del segle XVIII, està caracteritzada per una superposició de microclimes, està catalogada des del 1993 com a Reserva Natural pel seu interès botànic i dotada d'un centre d'acollida i un conservador. La longitud total és d'uns 7 km i l'amplada de 2 km, amb un desnivell total de 890 m.

A l'entrada de la vall trobem els prats vorejats per un bosc de ribera deteriorat - de pollancres, oms i salzes, pi roig amb algun bosc de freixe de fulla gran, per passar a dominar, de seguida, el pi negre - que assoleix els 2.280 m a la solana i els 2.450 m a la baga- i s'endinsa en l'estatge alpí, fins i tot. És característic el contrast, a les landes, entre el neret -a la part ombrívola- i el bàlec - al soler. Els alts herbeis naturals es converteixen en jaces per al bestiar. Les comunitats botàniques estan integrades per multitud de plantes i flors d'interès científic, profit medicinal, etc.,

La fauna també resulta, lògicament, molt diversa, pel que fa als diversos grups. Anualment es realitza un control d'aus migratòries, ja que també es tracta d'un lloc de pas excel·lent - més d'11.000 rapinyaires per any, a part d'altres ocells. En l'aspecte geològic, sorprenen les intercalacions de calcàries i dolomies clares entre els esquists, així com alguns filons de quars, fet lligat a llegendes de fades en la cultura popular.

L'ocupació del terme data, almenys, del IV mil·leni aC., del qual s'han localitzat un menhir, un petit campament i alguns megàlits (coffres) datats entre el 2200 i el 1500 aC. aprox., i també hom hi pot reconèixer part del traçat de la via romana arranjada i quelcom modificada en època napoleònica. Una pedra gravada amb les lletres E i A n'indiquen l'antiga partió, probablement d'època medieval, entre els municipis d'Eina (Esna) i Llo (Allone). Durant l'edat mitjana i en època moderna, les fargues potenciaren l'explotació de jaciments de ferro existents al terme.

La vila d'Eina és esmentada el 913 com a confrontació de Roet (terme de Llo). Tant els monestirs de Cuixà i Canigó com el Priorat de Marcèvol hi tenien alous, però la senyoria del castell i de la vila era del Priorat de Cornellà de Conflent, i fou així fins a la fi de l'Antic Règim. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i del cantó i la rodalia de Sallagosa.

El poble d'Eina (1.574 m) està situat a la dreta del riu d'Eina i consta de dos nuclis: el de dalt, emmurallat en època medieval i envoltant l'església de Sant Miquel, i el de baix, entorn d'una casa forta senyorial. A inicis del s. X s'anomenava Esna.